La divagaciologia és la ciència que estudia les divagacions (obviament), però això, aplicat al camp de la pràctica artística (en el meu cas prenent la pintura com a tècnica de partida, i l'escriptura com a tècnica de suport), la defineix com el mètode pel qual les reflexions, monòlegs interns, divagacions, són utilitzades com a suport per una pràctica artística concreta, on seran –per dir-ho d'alguna manera– traduïdes a llenguatges estètics i formals.
Quasi sense voler, això podem interpretar-ho com un "convertir paraules en imatges"; fins i tot des del punt de vista del que ho treballa, pot donar-se el cas sovint d'un ús freqüent de recursos com una figuració no intencionada o un ús indiscriminat de la metàfora gràfica (que gairebé es poden considerar la mateixa cosa en aquest context).
Estam parlant d'un procés més complex:
- Per començar, s'utilitzen i compaginen 2 tècniques alhora de manera que desviin l'atenció l'una de l'altra. Això provoca que s'obtenguin uns resultats no esperats a cadascun dels suports emprats (o al menys en el principal que és assistit per l'altre). I amb això obtenim nous coneixements d'una manera totalment experimental, sense ser aquest un objectiu indispensable.
- Amb aquesta pràctica, el que es desenvolupa a més de les tècniques emprades en si, és sobretot els llenguatges emprats una vegada traduïm d'un suport a l'altre. És el que ens ensenya a parlar. D'aquesta manera, la combinació de tècniques és infinita (l'escollida en aquest projecte es podria considerar raonablement bàsica).
- És un mètode eficaç quan fugim del prejudici de l'estètica canònica. Quan treballem d'aquesta manera no estam pendents de "com ens surt" el que estam fent.
Així, generalitzant, els objectius bàsics a anar complint són els següents:
- L'efecte "passadís" o "paret", que significa que estam compaginant adequadament ambdós tècniques i avançam.
- L'efecte depuració del que he parlat en anteriors entrades, el qual és el concepte més bàsic que explica tot això; el fet d'oblidar (o deixar de banda) coneixements previs per un ús absolut de l'experiència directa sobre l'obra.
El resultat principal del meu projecte és aquest stopmotion, que engloba etapes de producció considerablement separades cronològicament, i en les quals les paraules que m'envaien el cap eren les responsables de les imatges representades. Es pot considerar un diari divagacionari. El més curiós d'aquest tipus de treball que és resultat de pensaments alterns i sense una intenció marcada, és la capacitat de plasmar emocions, i com aquestes poden veure's més o menys intenses al suport. La meva etapa de producció va estar marcada per notables altibaixos emocionals, que (penso) es poden sentir amb claritat.
Per últim, abans de presentar el video, m'agradaria aclarir el fet de que les entrades sempre sembli que intenten explicar el que és això: és el que intenten, de fet. Sent aquest un procés de treball totalment innovador (al menys per mi), necessitava d'un temps per gestar-se i desenvolupar-se. Aquelles entrades no són més que el testimoni d'això, i una mostra també de que encara és un concepte al que se li poden afegir i substraure elements, és obert, i molt productiu i beneficiós si s'aplica amb rigor i cura.
El lago está en calma…
Desde la orilla
Cuando asomes desde la tierra
y tu rostro en el agua se vea reflejado,
oirás el eco de lo más profundo
gritando por tus propias fauces.
…Desperté.
El sudor que caía por mi frente
empapaba mis ojos de una resina cruda,
y desde aquel día,
las lágrimas que alimentaban mis cosechas
hicieron florecer flores sin vida, y comprendí
que la tierra estaba muerta
que los pastos habían sido
pasto de las llamas
Las cenizas apuntaban al cielo,
las nubes habían estado bebiendo
de una tierra sin Sol.
Interpuestas entre ambos,
se habían apoderado de todo color
de todo matiz de vida
…Y la misma calma resonaba con pánico,
haciendo eco en mis entrañas.
…Y a mi lado te encontré,
sumida en una oscura pesadumbre,
como la sentida en mi pasado.
Ese pequeño haz no indicaba
más que la entrada bañada
de la luz de una estrella
que en el pasado había sido la guía
en un camino sin delimitar,
aunque ya conocido,
y que esperaría con ansia
el alzamiento y caminar
de ese espírtu que no conoce
ni freno,
ni límites,
ni cansancio,
ni fin
